El mòdem

Els primers ordinadors solien poder connectar un teletip com a teclat i impressora per comunicar-se amb l’operador, i els més antics permetien fins i tot entrar-hi els programes mitjançant el lector de cinta perforada incorporat al terminal.

Aquesta connexió permetia només una distància de uns pocs metres entre les dues màquines, i des dels inicis es va fer patent la necessitat de fer possible l’accés als serveis del ordinador per múltiples usuaris remots i simultanis, a distàncies de kilòmetres

La xarxa telefònica era un medi existent, d’amplíssima cobertura geogràfica, però amb un problema bàsic: estava dissenyat per transmetre informació analògica: una ona d’entre 300 i 3.400 .hertz, corresponents a la gamma de freqüències bàsica de la veu humana. Calia adaptar-hi una informació paral·lela, de “paraules” de zeros i uns, emeses a unes velocitats inicialment molt baixes, poc més de deu bytes (paraules de 8 bits) per segon.

Per poder transmetre aquesta mena d’informació per una línia telefònica, calia posar els bits un darrera l’altre –”serialitzar” la informació -, i després afegir-hi una senyal portadora de la gamma de freqüències audibles.

Així un missatge podia viatjar sobre la línia, i, a l’altra banda ser rebut per un aparell que realitzés la funció inversa; es a dir, modular i demodular el missatge enviat. Aquest procés és molt semblant al del sistema de ràdio, i l’ aparell que es va crear per aquesta funció és el conegut “mòdem”.

Aquest és el procediment clàssic, que – apart de canvis tecnològics – ha estat funcionant fins a quasi l’actualitat, en que les telecomunicacions estan digitalitzades.

Les xarxes telefòniques i els ordinadors

L’ús de terminals bancaris connectats per via telefònica va ser un dels elements que va ser determinant pel creixement de les xarxes en informàtica, en que Catalunya i Espanya varen ser pioners.

El cost de les línies va actuar de frè al principi, però donat que els requeriments de velocitat de transmissió eren encara molt limitats als anys 60 i 70, la Compañía Telefónica Española, amb un bon equip tècnic, va cercar solucions per reduir-los, acabant per crear la primera xarxa pública de transmissió de dades per tecnologia de commutació de paquets.

Aquesta tecnologia era una idea sorgida en l’entorn d’ARPANET, la xarxa d’ordinadors experimental desenvolupada per l’American Research Project Agency, consistent en connectar els usuaris a uns ordinadors pròxims, nusos de la xarxa, que s’encarregaven de segmentar els missatges en paquets petits, amb capçalera d’origen i destí, de forma que una mateixa línia de llarga distància podia ser compartida per múltiples missatges de diferents usuaris, aprofitant molt més els recursos de comunicacions.

Quan encara estava aquest sistema en experimentació a l’ARPANET, l’any 1969, la Telefònica, amb alguns dels seus principals clients i tres dels principals proveïdors d’ordinadors –IBM, Bull i UNIVAC – varen desenvolupar les especificacions i el software necessaris per a una xarxa pública, la RETD, que va començar a funcionar l’any 1972, un any abans que l’altra primer servei semblant al món, el DATAROUTE del Canadà.

Els principals fabricants d’ordinadors també varen anar desenvolupant els conceptes de xarxes, amb unes arquitectures potents i complexes, entre les que va destacar la SNA d’IBM, però tots aquests conceptes varen quedar qüestionats i superats per la Internet, derivada de l’ARPANET inicial, acompanyada dels canvis de tecnologia associats amb la digitalització de les comunicacions i l’aparició del concepte de Router.