Els ordinadors centrals, sempre vigents des dels anys seixanta, continuen encarregant-se de dur a terme el seguiment i el control de la informació bancària, d’hisenda, de la seguretat social, etc.
Són màquines d’altes prestacions que poden garantir la confidencialitat, fiabilitat i seguretat necessàries per a servir xarxes de milers d’usuaris processant milions de transaccions amb missions crítiques que les allunyen de l’entorn públic. La seva fiabilitat els hi permet estar operatives de forma continuada, 24 hores al dia, durant anys sencers.
La seva criticitat fa que s’instal·lin en centres no oberts al públic, amb accés limitat al personal indispensable i protegits contra tota mena d’incidents i accidents. Solen disposar de les duplicitats necessàries per a protegir la seva continuïtat operativa en front de les naturals i inevitables averies. És força usual l’existència de centres imatge a distàncies que els protegeixin de possibles catàstrofes imprevisibles, funcionant simultàniament i actualitzant bases de dades paral·leles.
Aquestes màquines utilitzen tecnologies bàsiques comuns a les del món dels Ordinadors Personals i els Servidors de Xarxes, però les seves potències es basen en la integració de milers de microprocessadors, un gran nivell d’automatització i robotització, i uns softwares d’altíssima seguretat. Encara que no les vegem, segueixen sent la punta de llança de la tecnologia.