La decisió d’IBM de començar a fabricar ordinadors orientats a substituir el consolidat mercat de tabuladores va produir una primera senyal dels futurs èxits. Primer amb el model 650, de primera generació, amb bona penetració al mercat; després amb la sèrie IBM 1400, de segona generació, es va obtenir una visió clara de quina podia ser la problemàtica principal d’aquell incipient mercat.
Una de les experiències més importants va ser la identificació del valor del software de les aplicacions dels clients, inicialment marginat en front dels terribles costos de les primeres màquines, de tal manera, que cada cop que una nova màquina en substituïa una anterior per qualsevol raó –cost de lloguer, obsolescència, etc. – calia tornar a escriure completament els programes d’aplicació per adaptar-los al nou sistema. Es començava a preveure que els costos del software superarien els del hardware, i que, en uns pocs anys el cost de la re-programació de les aplicacions seria insuportable pels clients.
Al planificar l’anunci del primer ordinador de la tercera generació, amb semiconductors integrats i moltes novetats tecnològiques, els dissenyadors d’IBM van tenir molt clar que un dels principals objectius de la nova sèrie 360 era disposar d’una família d’ordinadors totalment compatible, amb un escalat de preus que proporcionés opcions adequades per a una ample gamma de clients. Aquest criteri de compatibilitat permetia migrar tranquil·lament d’un sistema més petit a un de més gran, o bé compartir aplicacions en clients amb múltiples ordinadors de la mateixa família.
Això es va aconseguir amb un concepte nou anomenat “Arquitectura de l’Ordinador” que separava completament la visió del sistema que en tenia el programador de les seves característiques físiques i organització electrònica interna.
IBM va anunciar cap a la meitat del 1964 la sèrie IBM 360, els primers ordinadors de tercera generació, ja amb circuits integrats, iniciant una tendència que seguirà tota la competència. Amb el sistema 360, IBM crea una família d’ordinadors amb una “arquitectura de sistemes” que assegura la seva compatibilitat. Aquesta compatibilitat, que afecta el programari de les màquines, romandrà vigent fins als actuals ordinadors de les sèries grans d’IBM al llarg de quasi cinc dècades de grans canvis tecnològics.
L’èxit del sistema 360 va donar la primacia en aquest segment del mercat a IBM, que l’ha conservat fins a l’actualitat.
IBM SYSTEM/360
El IBM System/360 va ser, el 1964, l’ordinador pioner de la tercera generació. Utilitzava circuits integrats amb una gran simplificació de fabricació i manteniment, unida a un augment de la potència. És tracta d’un sistema emblemàtic perquè inicia la producció d’ordinadors en famílies compatibles i escalables aplicant el concepte “arquitectura de sistema” es a dir amb possibilitats de desenvolupament i creixement continuats, independentment dels canvis tecnològics.
La sèrie dels IBM 360 va suposar la fi de la distinció entre ordinadors científics i comercials, ja que tenia un espectre de possibilitats de processament molt ampli per a totes dues funcions. Va ser el primer ordinador a utilitzar la paraula byte per indicar un grup de bits, i una arquitectura que a partir d’aquest model van seguir tots els grans ordinadors (o mainframes) d’IBM.
El projecte de desenvolupament del System/360 va ser un esforç tècnic d’una tremenda complexitat per la seva època i el seu èxit aclaparador va donar a IBM el lideratge indiscutible en aquest sector.
1) Perforadora de fitxes IBM 029
Màquina auxiliar perforadora de fitxes, principal forma d’entrada de dades als ordinadors de l’època. El seu gran avantatge era que oferia un emmagatzematge intermedi i electrònic de 80 columnes que permetia que un error de teclejat pogués ser esborrat i corregit abans que es perforés la fitxa.
2) Consola IBM, model 1052
La consola 1052 era una variant local del sistema de terminals de teleprocés IBM 1050, a través d’ella l’operador podia comunicar-se amb el sistema en mode text.
3) Unitat central (CPU) IBM System/360, model 30
Aquest mòdul és la unitat central del System/360 i conté la unitat de càlcul, la memòria principal, el microprograma i els controladors centrals dels perifèrics. Disposava també d’una memòria interna, només de lectura, on s’emmagatzemava un microprograma que el personalitzava per l’arquitectura del System/360. El System/360 va instaurar de facto el byte com a seqüència de 8bits, es a dir l’ús habitual del byte com a octet.
– Temps de cicle.: 750 nanosegons
– Freqüència de treball: 1,33MHz
– Potència de càlcul: 0,0102 MIPS
– Tipus de memòria interna: Nuclis de ferrita
– Capacitat de memòria interna: 8 kbytes, ampliable fins a 64 kbytes
– Arquitectura de processament: Processador únic
4) Unitat de cintes magnètiques IBM, model 2415
Unitat doble de cintes de la família IBM 2410. Aquesta família va ser la primera a utilitzar cintes de 9 pistes i va ser anunciada a l’abril del 1964 com a part de la col•lecció de perifèrics planificats per a la sèrie IBM/360.
5) Perforadora i lectora de fitxes IBM, model 1442
Lector de targetes amb entrada i sortida: tenia capacitat per llegir entre 300 i 400 fitxes per minut i de perforar entre 80 i 160 columnes per segon. Aquesta màquina es va fer servir a l’empresa DATEU (càlcul d’estructures per a construccions), on va estar en funcionament des del 1965 aproximadament.
6) Impressora IBM, model 1443
Les impressores de línia, com la 1443, eren impressores d’impacte d’alta velocitat que tenien la capacitat d’escriure una línia sencera cada vegada. Aquesta mena d’impressores és molt característica dels ordinadors dels anys seixanta.
IBM 4381
Va ser contemporani de l’aparició de l’ordinador personal i testimoni de la revolució de la informàtica personal. L’equip procedeix del Centre Internacional de Desenvolupament d’IBM a Barcelona, on s’hi varen desenvolupar importants programes de software que varen ser crucials per l’estratègia mundial d’IBM en el sector bancari.
1) Unitat de control IBM, model 3174 1L
L’IBM 3174 és una unitat de control necessària per connectar terminals a un ordinador IBM de la gamma gran o mitjana. Va estar inicialment orientada a estacions de treball basades en pantalles i impressores de les famílies derivades de la típica 3270 –la clàssica pantalla verda. Aquests controladors podien ser locals o remots – és a dir, connectats directament a l’ordinador, o bé a través d’enllaç telefònic. Aquesta màquina correspon al model 1L, del tipus local.
2 i 3) Unitat de discos magnètics IBM, model 3380 E
L’IBM 3380 E Direct Access Storage Device (DASD) presentat al 1985 doblava la capacitat del model 3380 estàndard d’alguns anys abans, arribant a tenir una capacitat d’emmagatzematge de dades de 5,04Gb amb una velocitat de transferència de 3 megabytes per segon.
4) Unitat de discos magnètics IBM, model 3880
L’IBM 3380 Direct Access Storage Device (DASD) va ser anunciat el juny de 1980. Presentava importants millores tecnològiques sobre el seu antecessor, l’IBM 3350, amb una capacitat d’emmagatzematge de dades de 2.52 Gb i una velocitat de transferència de 3 megabytes per segon. Va estar en plena vigència durant quasi una dècada.
5) Unitat central (CPU) IBM, model 4381 92E
Les elevades prestacions de l’IBM 4381 el feien una solució realment flexible i potent tant per aplicacions administratives com científiques o d’enginyeria.
– Temps de cicle: 52 nanosegons
– Freqüència de treball.: 19,2MHz
– Potència de càlcul: 9,9 MIPS
– Tipus de memòria interna: DRAM
Capacitat de memòria interna: 4 – 32MB (segons configuració)
Arquitectura de processament: 2 processadors en paral·lel
6) Unitat de control de cintes magnètiques IBM, model 3803
Unitat per connectar unitats de cintes 3420 a la unitat central (CPU) del sistema, una unitat de control com aquesta podia controlar fins vuit unitats de cinta IBM 3420.
7) Unitat de cinta magnètica IBM, model 3420
Unitat de cinta controladora que va incorporar una nova tecnologia de circuits integrats que va possibilitar unes prestacions millorades en la gestió de les cintes de carret gran. Aquest tipus de cinta estaven encara en plena vigència durant els anys vuitanta i han estat el sistema d’arxivament més utilitzat per emmagatzemar dades per llargs períodes de temps, de fet, van continuar vigents fins al principi dels 2000.
8) Unitat de cinta magnètica Storagetek 4674
Unitat de cinta magnètica de nou pistes i carret de cinta gran, contemporània amb l’IBM 3420. La cinta magnètica ha estat i és encara el suport preferit per emmagatzemar, arxivar i conservar dades d’ús poc freqüent o com a back-up periòdic acumulatiu. No obstant, la tecnologia de cintes de carret gran ha estat ja completament superada pels petits cartutxos de cinta actuals.
9) Unitat de manteniment de cintes magnètiques KYBE, model MLC400 series
Els medis magnètics d’emmagatzematge que poden haver enregistrat dades confidencials poden ser susceptibles de fugues d’informació. Per aquesta raó, i per recomanació de les agències de seguretat corresponents, s’han comercialitzat màquines desmagnetitzadores (degaussers, en anglès), que proporcionen aquesta funció de “neteja magnètica”, i que generalment incorporen altres capacitats com les de validació o diagnòstic de les dades.
10) Terminal de dades IBM, model 3180
L’IBM 3180 Display Station és una estació de visualització de dades per a l’ús amb el equips d’IBM System/360, System/370, el 303X, 308X, 3090, 43xx i 9370 i també amb els System/36, System/38 i AS/400. El 3180 oferia una bona resolució amb una pantalla monocrom de 15 polzades. Al costat dret el monitor disposa d’un pany amb clau per a restringir l’accés a la estació.
IBM 4341
El 4341 és un Sistema especialment orientat a usuaris experimentats en sistemes intermedis que requerien més potència de processament de dades. Els seus xips de memòria podien emmagatzemar 64 Kb d’informació amb un disseny compacte i modular que millorava els requisits de refrigeració. Un avantatge d’aquest processador era la seva flexibilitat de configuració amb altres dispositius IBM, molt adequada per al desenvolupament d’aplicacions interactives, i amb una destacada simplicitat de instal•lació física amb molt menys requeriments de condicionament que els seus antecessors.L’IBM 4341 de dos milions de caràcters de memòria principal principal es llogava al 1979 per 7.021 dòlars mensuals. El seu preu de compra era de 245.000 dòlars.
1) Unitat central (CPU) IBM, model 4341 Processor KL
És una evolució tecnològica de les sèries 360 i 370 d’IBM, que s’orientava al mercat de nous clients o de migracions de sistemes intermedis. Les noves tècniques van permetre un disseny molt compacte sense haver de disposar de grans requisits de refrigeració. Permetia la connexió de perifèrics amb un mínim de cables.
– Temps de cicle: 68 nanosegons
– Freqüència de treball: 4,7MHz
– Potència de càlcul: 1,9 MIPS (model 4341-12)
– Tipus de memòria interna: DRAM
– Capacitat de memòria interna: 4 – 32MB (segons configuració)
– Arquitectura de processament: Processador únic
2) Unitat de discos magnètics EUA, IBM, model 3370
L’IBM 3370 va ser un avançat sistema de discos fixos de tecnologia de caps de làmina fina, dissenyat inicialment per als primers ordinadors IBM 43XX. Després va evolucionar per adaptar-se als models més grans i també al nou System/38.
3) Terminal de dades IBM 3278
Terminal per la visualització de dades, va ser el successor del terminal IBM 2260, respecte d’aquest entre d’altres millores va reduir el nombre d’interrupcions de entrada/sortida requerit per acceptar grans blocs de dades. També presentava l’avantatge de permetre estructurar la memòria de la pantalla en camps de dades amb atributs de presentació (visible/invisible, protegit/desprotegit, dos nivells d’intensitat, etc.), fent molt més fàcil la programació d’aplicacions interactives.
El sistema de pantalles 3270 va marcar en principi de la gran penetració de les pantalles en les aplicacions informàtiques, i també el final dels terminals de pantalla/teclat com a consoles dels sistemes.
A causa del color de text en els models originals, aquests terminals es coneixien informalment com terminals “de pantalla verda”.
4) Unitat de cintes magnètiques IBM, model 3430
Són destacables per la forma compacta i pel fàcil muntatge superior de les cintes.
5) Unitat de cinta magnètica IBM, model 3411
Aquestes unitats s’utilitzaven indistintament amb els mainframes com el sistema 4341 i amb els més petits IBM System/3. Disposa d’un muntatge horitzontal, diferent del vertical, més típic.
