La Segona Guerra Mundial havia posat de manifest unes noves necessitats de càlcul que havien dut al naixement d’unes noves tecnologies que obrien les portes d’una nova mena de màquines: els ordinadors.
Al mateix temps que els científics que hi havia treballat tornaven al món universitari, als Estats Units es va fer un seminari de transferència de tecnologia sobre l’experiència de l’ENIAC per a un grup d’empreses i l’Administració.
Tot això va provocar, per una banda, l’interès de les principals universitats americanes i angleses per desenvolupar els seus respectius ordinadors amb vocació de centres o laboratoris de càlcul oberts als usuaris de les seves àrees d’influència, i, per altra banda, les principals empreses del ram de l’electricitat i l’electrònica varen intuir la possibilitat de fabricar ordinadors en sèrie per satisfer les necessitats de càlcul dels seus principals clients.
Això va dur a l’aparició de les grans màquines universitàries de Harvard, Manchester i Cambridge, l’EDSAC, les diferents Mark I, II, III i IV, ASSC, i també les primeres aventures industrials de Ferranti, LEO, UNIVAC i SSEC.
Mentre que s’anava mantenint la necessitat de desenvolupar de màquines especials per satisfer necessitats específiques, va anar apareixent una indústria informàtica potent, derivada d’aquest impuls inicial, aprofitant la base de clients que anaven substituint les seves velles tabuladores per moderns ordinadors electrònics.
Foto de portada: Georgia Institute of Technology Engineering Experiment Station (Wiki Commons)